Ene
26
2011

Per què creiem en coses rares

Aquest estiu em vaig llegir en poques hores l’enorme assaig de Michael Shermer titulat “Why people believe weird things” (1997), editat en castellà per l’editorial Alba amb el nom de “Por qué creemos en cosas raras / Pseudociencia, superstición y otras confusiones de nuestro tiempo”.

A l’assaig, Shermer explica ajudat de la lògica matemàtica, l’estadística, la neurociència, la història, la biologia evolutiva i la psicologia bàsica com aconsegueixen tan o més èxit les creences i  les fes irracionals que les ciències i la relació racional entre fenòmens. A més, el llibre intenta respondre a la pregunta difícil del per què també creu en coses rares gent intel·ligent.

Michael Shermer és Doctor en Història de la Ciència i és director de la revista d’escepticisme històric i científic Skeptic. Aquest assaig seu que us comento està molt ben documentat, és molt agradable i és rigorós, a més que el pròleg és de Stephen Jay Gould, un dels més grans divulgadors científics de la seva època.

He trobat un vídeo d’una conferència al TED on Shermer resumeix de forma molt eloqüent gran part del contingut d’aquest llibre. Molt recomanable, crec sincerament que els continguts que explica en aquests 15 minuts de conferència haurien de ser temari obligatori en un sistema educatiu decent. Espero que el gaudiu com jo.

El vídeo el vaig trobar a Amazings, un interessant blog de ciència espanyol.

posted hace 1 año

Comentaris

Dic
29
2010

Tauletes de nit voladores i invisibles

La meva àvia, com cada any, m’ha regalat per nadal un pijama del mercadillo. És del mercadillo però és còmode i sé que la meva àvia me’l regala amb molt d’amor. A més: és un pijama, no hi ha més. Potser el lila llampant no és el meu color preferit i aquest pijama ho és del tot però la única pega remarcable que li he vist és la manca de butxaques. Tinc sinusitis i em passo el dia mocant-me, els 365 dies de l’any, així que m’agrada tenir mocadors a mà. Ja s’entén que vull dir amb “agradar”. No sóc cap guarro tampoc, collons.

El meu tiet em va dir que “els kleenex es poden deixar a la tauleta de nit”. Això em va emprenyar una mica. ¿Se suposa que no em puc posar el pijama i anar voltant per la casa, si vull? ¿Se suposa que al matí m’he de vestir abans fins i tot d’anar a fer l’Eterna Pixada?

El meu tiet és un tio intel·ligent i astut, així que és possible que ell disposi de tauletes de nit voladores que el segueixen, sinó tot plegat és absurd. Jo no les he vistes mai, potser són transparents o potser no m’hi he fixat. No, sí que m’hi he fixat i deuen ser transparents. Em pregunto si li fa vergonya que estiguin sempre a prop seu, fins i tot quan folla, caga o canta inhumanitats. Pot ser que els hi pugui dir “ei, crec que en els pròxims 15 minuts no necessitaré mocadors, gràcies”, i l’obeeixin. Hi ha com un doble sentit intrigant, tant en l’acte sexual com en el de cagar. El fet de dir-li, de forma implícita, “et fots” a un tros de fusta volador em fascina. Per altra banda, si no obeïssin les ordres seria un remake de “Yo, robot” però amb tauletes de nit transparents, em sembla una peli brutal i comptaria amb un pressupost molt més baix. Es pot fer fins i tot en un teatre. Hi pensaré.

posted hace 1 año

Comentaris

Oct
07
2010

Falten hores

Pròleg

Tot el què no explico en aquest relat no ha succeït. Tota la resta és fortament fidel a la realitat que és la meva ficció que és la meva realitat.

I

Obro els ulls i veig el coixí i poca part del meu llit de sempre. Tot està borrós i no és només per l’estigmatisme. Estic en “estat de trànsit”, no puc ni vull enfocar bé la vista ni vull ni puc moure’m. Del costat del coixí entreveig un objecte com de peluix esfèric, d’un gris amable, que es mou uns centímetres per a fer-se veure. Evidentment em fa una mica de mal rotllo, però estic tranquil i podria estar patint la claustrofòbia de la meva vida, ara que hi penso. M’adono que dec estar arribant tard a la Nancy, avui començo classes d’interpretació.

II

No baixo les escales del llit, no esmorzo, no baixo les escales però em trobo al Metro. Un metro més ample, amb parets de cristall transparent i que passa per unes vies apartades d’allò urbà. Es veu herba però també civilització. Estic en un lloc més modern i més civilitzat. El metro no passa mai per un túnel, mai res està fosc. Em trobo a la Raquel, de la Nancy, i no tenim temps de parlar que m’adono que m’ho he deixat tot a casa: claus, cartera, roba còmode pels exercicis de classe. M’ho he deixat tot i aprofito que el meu tren obre portes i que el tren del costat obre portes cap a mi (cosa que a Barcelona no passa) per a canviar de sentit en la mateixa direcció. Tinc remordiments de sentir tants remordiments per deixar penjada a la Raquel. Però evidentment estic en una ficció diferent a la de sempre, normalment si no tingués ni cartera ni claus no entraria a casa ni pagaria el metro i a més ella en teoria té una moto verda o grisa o gris verdós. O blava.

III

Torno enrere ja molt atabalat. Em trobo el David a una plaça desconeguda, davant d’una font molt gran però que no és gens extravagant, i de fet és molt típica, però el cas és que està feta de tal manera que t’hi pots asseure. És tot molt fosc, tot i estar en un lloc obert i ser, si no m’erro, de matí. El David em diu d’anar a sopar (amb la qual cosa dedueixo que algo no funciona amb el meu rellotge biològic i amb la ciclomotricitat dels metros). Li dic que no, collons, que arribo tard a la Nancy.

IV

Arribo d’una espècie de poble hobbit sense hobbits. Té pujades i baixades, és molt petit, molt verd i habitat per força gent. Em recorda Astúries però conserva un aire urbanita i modern, em sembla d’estar al costat de casa però no sé on sóc. Em trobo a un hostal del poble i no sé què faig que pujo les escales i les torno a baixar, però passa un alguna cosa al mig d’això que dura una bona estona. Segurament la part de l’objecte “com de peluix esfèric, d’un gris amable” anava aquí però no em sona. Potser es repeteix. El cas és que em trobo baixant per les escales amb ja moltíssima pressa per arribar a la Nancy, arribo a l’estació del poblet però ja no identifico si he d’anar per sota o per sobre en una bifurcació de terra i herba, natural. Uns nens amb banderes petites i vestits amb moltes ratlles apagades em diuen, com si fos un insult o me n’hagués d’avergonyir molt, que el camí és el de dalt.

V

De nou estic al metro cristal·lí i m’hi trobo, just després d’asseure’m, a l’Ana Romero que em saluda amb una gran rialla, i m’aixeco per no tornar a asseure’m. També hi ha el Lucas i potser, i ja no ho tinc clar, la Laura Pons, la Sara, la Gina i el João. Arribem a l’estació de destí (amb això en cap moment he mirat els cartells de les estacions ni res, jo SÉ quan he de baixar). És molt gran, i està feta de pedres blanques-veige amb fòssils de petxines. A la sortida hi ha gent que surt per una porta de vidre a l’esquerra i altres, com jo i els meus amics, cap a les escales que hi ha 4 o 5 metres al davant de les portes del metro. Per a sortir s’ha de posar la targeta, trec la meva t-jove i al picar veig que al darrera m’ha escrit algo com “Validació errònia” o algo així. Com que se m’ha obert la porta però no havia picat al entrar al metro ja que, realment, no hi he entrat en cap moment, penso que hi ha un sistema com de faltes acumulatives i a la de tres o cinc et foten la multa del copón.

V (bis)

Vaig buscant la Nancy, no m’he acomiadat de ningun dels meus amics encara que sabia que m’avançaria, sé que estan al voltant meu. Estic arribant tardíssim, però tan tard que fa fàstic, potser alguns dies tard. Estic a un lloc ple de columnes de ferro o fusta molt fosques i molt altes que sostenen edificis o porxos que no tinc temps d’observar. Arribo a una plaça amb terra com medieval, de pedres grosses i rodones una al costat de l’altre. Fa pujada i hi ha un gran porxo de fusta on em trobo amb els meus amics. Pregunto que on és la Nancy i decidim pujar cap a munt de la plaça, que hi ha un carrer que sembla que doni al centre d’allà on estic que és enlloc.

Aleshores el cel es torna gris i apareix molta gent a la plaça, venint dels carrers adjacents o del no res. Estic a Hogwarts, aquesta puta placeta deu ser de Hogwarts perquè hi ha professors mags amb túniques fosques i bastant atrotinades i barrets de punxa molt poc alts que parlen dels diferents grups de mags que hi ha i la plaça. A la que giro el cap cap a la part baixa està plena d’alumnes novells wannabes i molt histèrics que volen estar a un o altre grup. El cel es torna negre i tothom està de festa, hi ha grans boles de llum groc pàl·lid i vermell penjades amb cordes o no del porxo de la plaça. Hi ha barbacoes gegants i surt fum per tot arreu. És aleshores quan em sento que no estic al meu lloc i el sentiment mateix avisa a un mag, entre novell i mestre, que em comença a tirar boles d’aquestes com de foc groc que no fan mal però molesten. Se’n riu de nosaltres i ens posem a córrer i estem a punt d’agafar una balsa, observem la lluna que es reflexa al riu enorme i decidim que no, que millor pujar a dalt de la plaça i refugiar-nos a algun lloc. Arribem a l’hostal del poble del principi. 

VI

No he pagat habitació, tinc la sensació de no haver-hi entrat per voluntat pròpia i de fet tinc por del què hi hagi a fora. No sé si hi acabo d’entrar o m’han donat una tunda considerable i portava dos dies en coma abans de despertar-me i veure aquella cambra tan fosca, entre gris i més gris fos. Estic arribant molt tard a la Nancy, ara comença a ser patètic. El cas és què m’han segrestat. No intento obrir la porta, ja ho he assumit. En aquesta altra ficció aquestes coses es perceben de manera clara sense haver de fer comprovacions estúpides. Un mal rotllo tot impressionant. M’adono que hi ha molts aparells a l’habitació. Són teles, ràdios i altres coses que no identifico, posats al terra, al moble gran de la dreta o a les dues estanteries de l’esquerra i amunt. Aquests aparells tan vells em semblen una bona manera de passar el temps, i encenc la tele que està al terra, una tele petita amb força pols, però comença a emetre molt soroll, busco un mando, el mando només augmenta el soroll, hi ha molts mandos, els botons dels mandos estan invertits, cada mando per una cosa però cada cosa emet el soroll d’una altra. Em pillaran. És que potser no m’han raptat, potser m’he amagat jo. Obro la porta de l’habitació i baixo i pujo, per por al què hi hagi al rebedor de l’hostal, les mateixes escales que havia pujat i baixat per pressa al suposat matí.

VI (bis)

Quan pujo i torno a obrir la porta tots els aparells no hi són i enlloc d’ells hi ha un silenciós hexaedre irregular (o cub rectangular, per ser més imprecisos) al mig de l’habitació, de color blanc trencat. En el moment en què entren uns dos zombies gris clar i amb tot el cos inflat el temps i el nerviosisme es paren i m’adono que això no és real. Els zombies entren per la porta, no són gaire més alts que jo però ocupen el doble de volum i em persegueixen lentament, sense masses ganes i sense fer gaire soroll. Correm al voltant de l’hexaedre irregular o per sobre però anem lents i ni jo tinc por ni ells realment se’m volen menjar, però és la seva feina o el seu art. De fet un m’arriba a mossegar una mica el coll però ni hi ha sang, ni dolor, i molt menys em converteixo en res. Quan portem unes voltes i estic a prop de la porta veig que hi ha 6 zombies darrera meu, crec que són amics meus de tota la vida, un és el Víctor Molina, els altres no els reconec bé ja que estan inflats, gris claret i mal rapats. Alguns, els dos primers de la fila índia, porten arracades i un piercing a l’orella esquerra. Estan parats i em miren com si anéssim a fer un cafè porai, de bones. 

Epíleg

Em desperto. Flipo amb tot el què he somniat. Tinc la sensació d’haver-me despertat molts cops entre somnis però no n’estic segur. Quan em refaig una mica (però tindré una espècie de jet lag tot el dia) corro a mirar la hora del mòbil, que tinc al calaix del costat del matalàs. Són les 11 i 13 minuts, falten 7 minuts per a què em soni el despertador. I falten moltes hores per a què comenci el curs per a mi a la Nancy.

posted hace 1 año

Comentaris

Ago
28
2010

‘Un altre post de crítica a la conspiranoia’ o ‘Disney és el mal’

Pornografía infantil, iniciación al satanismo, y las más bajas pasiones de prostitución sexual infantil que usted pueda tener idea. Se llama… ¡¡DISNEY!!

Josue Yrion, un clàssic ja.

Hi ha uns quants vídeos d’aquest home porai i té una web interessant (la busquen). M’és interessant identificar dos tipos de conspiranoics: el cridaner i molt mal orador (veure aquest tio o l’anomenat Niño predicador) o aquell que es disfressa de científic i t’explica, per exemple, com les farmacèutiques ens han intentat matar fabricant el virus i les vacunes de la Grip A (recorden la Teresa Forcades, no? La monja dels pòmuls). 

Aquests personatges no són, en general, magufos venedors de power balance que només aspiren a treure tajada. Igual que aquests últims, la popularitat dels conspiranoics emana de la ignorància i el poc o nul escepticisme. Però la gràcia dels conspiranoics és que, en general, es creuen el què diuen. És per això que són els més difícils, els més lluitadors. Costa molt més de convèncer-te si portes anys i panys estudiant i autoconvencent-te d’una idea. La majoria de casos de conspiranoia que he vist porai surten de dues partícules subatòmiques:

La por d’estar vivint en un món on “els de sobre” ho controlen tot, en plan 1984. És una por que no costa gens de tenir i costa molt de paliar. Hi ha molts possibles arguments a favor d’això i la manca d’arguments també es converteix en argument, ja que “ells ens ho amaguen tot”. L’altre ingredient principal de les conspiranoies són petites fal·làcies, petites ‘proves’ (proves sovint basades en la fe i sense gaire rigor científic) a partir de les quals es monta tot el tinglado. Com que la ciència feia grans progressos amb la demostració de la teoria de la evolució i aquesta es començava a implementar a les aules, durant el segle XIX i fins avui en dia l’auto-anomenat creacionisme científic no només ha tractat als altres de diables sinó que ha començat a intentar DEMOSTRAR CIENTÍFICAMENT la creació, ja sigui amb proves més o menys empíriques (cap irrefutable, fins al moment) i proves retòriques de tot tipus com la mítica prova del plàtan. Tenim fe, tenim petites proves que si no et preocupes de contra-argumentar potser colen i tens preocupació per la teva causa. Quasi el mateix passa amb la satanització de Disney, on les proves encara són més pobres, però els altres ingredients són exactament iguals. Un altre exemple seria el cas de la Teresa Forcades. Amb un parell d’arguments dolents tenim que les farmacèutiques ens volen matar a tots i han creat el virus de la grip A (això de crear un virus letal ja és, de moment, ciència ficció, però el cas és que no va matar a quasi ningú). Com a màxim les farmacèutiques van cridar massa l’arribada del virus i es van forrar amb el Tamiflú i altres medicaments, però la conspiranoia va deixar de tenir valor al no succeir res d’allò previst i ser molt improvable allò que predicava.

La clau de les conspiranòies és que, evidentment, quan una cosa que era així ara creus que és aixà totes les coses que depenien de la primera han de canviar per força per ser coherents amb la primera. Les conspiranòies neixen del fet de no tenir collons de canviar la primera premissa però sí canviar tot allò que l’envolta i que creies, a priori, diferent, sense adonar-te’n, perquè creus que és LÒGIC.

És normal creure que la negligència i el cinisme siguin el pa de cada dia d’homes i dones que tenen la seva economia i el seu poder assegurats. No hi ha dubte que hem d’estar alerta. Però passar-se és ridícul, tot i que molt molt fàcil i captivador.

posted hace 1 año

Comentaris

Ago
08
2010

‘Sin prisa pero sin pausa’

*Avis, aquest post tindrà faltes d’ortografia degut, majoritàariament a què en aquest ordinador falten accents. Els italians, que son més pragmàtic i tenen tecles amb lletres accentuades i no accents “sueltus”.

Fa un mes que li vaig plantejar a un dels meus millors amics, el Joao, la situacio possible en la que una nòvia meva inexistent em posés les banyes amb ell. Vam estar parlant de lo tipic: si li donaria una bona tunda o no ( i no em refereixo a la qualitat de les tundes), com m’ho prendria, fins i tot ell dubtava que jo em posaria a cridar en algun moment, cosa que per mi és indubtable. Total, la escena que em vaig muntar al cap era, segurament al local de Patates amb Suc o a algun carrer perdut, ell que m’ho diu (o almenys ell creu que m’ho diria de seguida) i tota la conversa era molt interessant, teatralment parlant: no hi hauria tabus ni falsetats però hi hauria força violència junt amb molt de respecte, fins i tot per part meva, som molt amics. Més que respecte crec que enlloc de ganes de fer sentir malament al Joao insistiria en el per què de tot plegat, creant més tensio. La escena seria mametiana a saco. Li vaig dir al Joao de fer una improvisacio, pactant abans amb ell els antecedents de tot. La idea es va quedar en un no res perquè ell se’n va anar a Brasil i jo a Italia.

Ahir a la nit se’m va acudir que escriure-ho podia ser interessant, en forma de teatre. Podria afegir escenes en les què hi ha la conversa amb la nòvia, potser algun enredo Shakesperià, tot i que no pretenc convertir-ho en una comèdia. Ja tindria un punt d’absurd prou potent. Estic mitjanament inspirat, espero saber aprofitar-ho.

Italia m’inspira. He estat llegint Beckett i el seu impagable Tot esperant Godot, i a més m’havia portat un munt d’obres de teatre però m’he ficat a dins d’un volum de divulgacio de l’escepticisme cientific del Michael Shermer (Por qué creemos en cosas raras) i no paro. M’interessa i em fa gràcia tot allò que podria posar sobre la taula quan denuncio pseudociència i supersticio i, en canvi, substitueixo per un “no és que no em serveix, gràcies”.

A mi em serveix anar a la platja de Porto Santo Stefano amb el meu cosi i el meu tiet. A la foto el Marco, jo i el tiet Francesco contents de la vida i rodejats d’un paisatge inmillorable i estranyament despoblat i de dones com la que surt en segon plà i despreocupats abans de comenci de nou la feina.

Jo tampoc no estic mai pausat al 100 per cent. Tinc sempre en marxa el motor que em fa escriure, que em té pensant en nous projectes per l’any que ve, i altres motors més orgànics que no cal descriure. Vaig fent. ‘Sin prisa pero sin pausa’

posted hace 1 año

Comentaris

Jul
29
2010

Jo i Mamet, Montilla i Bernhard

Sóc un cabró, no he anat a veure Fora de Joc. Sí que vaig anar a veure American Buffalo al Lliure (per cert, quina sala més claustrofòbica!) i vaig quedar meravellat. El sistema de cadires en el què estava assegut es movia a raó de la posició que adoptava un home enorme de prop meu, al costat del David que vaig enganyar per a què vingués i va sortir tot cofoi.

El cas és que la obra era força simple, els personatges són un ex-yonqui tendre però que fot mala espina, un venedor d’antigalles matxacat pel temps i una mica fart de tot i un tio amb uns modals violents i que li importa una merda tot, un impulsiu implacable, amb més cocu del què sembla. No són personatges totalment estereotipats però no deixen de ser “El bueno, el feo y el malo”. Però la obra, que té un argument bastant tonto, es desenvolupa en clau de tragicomèdia realista, és a dir, natural, orgànica, “como la vida misma”. Des del primer moment saps que el Tich, el malo, matarà a algú en algun moment, que se li anirà la olla. No necessites els oracles que li deien a l’Èdip que faria coses lletges, el puto Mamet és el puto oracle i et fa creure que passaran moltes coses en tot moment. I el cert és que la obra esdevé, per sorpresa del públic, totalment imprevisible però acaba l’obra i, tot i haver-te partit el cul tota la estona també estàs suant fred a la punta de la butaca amb els ulls com a taronges. I tot sense massa acció física i sense un argument contundent.

La llarga relació amb els personatges, uns diàlegs que treuen a la llum antecedents interessantíssims, les pauses, ¡els silencis! Sóc apassionat del silenci al damunt d’un escenari, ja sigui per pauses actives (o psicològiques segons deia Stanislavski) o perquè no hi ha res a dir o pel què sigui, el cas és que el senyor Mamet sap utilitzar molt bé el silenci i també l’expressió oral de carrer, a més que té un home enorme que li dirigeix magníficament els texts com és el Julio Manrique. Però Mamet és Mamet. De fet avui he recordat que Edmond és seu i és una obra que m’encanta i conté els mateixos elements d’American Buffalo però disposats de manera molt distinta. He llegit més guions seus i veig que s’esforça en dir què vol remarcant amb majúscules, cursives i una puntuació molt acurada que potser fa més fàcil la feina (o potser la dificulta) als directors. Em vaig enterar, per una entrevista a la Carmen Machi que, en canvi, el Thomas Bernhard (el de Almuerzo en la casa de los Wittgenstein) no fotia ni un signe de puntuació en tot el guió. Ja són xungos de llegir a vista, imagina’t. “Toma llibertat, pepino! T’ho volia escriure al revés però encara no existeix el Word i em lio, que sinó!”. 

Parlant de llibertat, el Montilla, t3h p43z1d3nT, ha dit que no ha votat a favor de la llei antitaurina perquè “creu en la llibertat”. Li provaria assajar algun monologuet del Bernhard al mirall i fer-lo a la Monumental, que ja és un espai que ha rebut una bona dosi d’art obscè.

I mira que m’agrada Bernhard…

posted hace 1 año

Comentaris

Jul
25
2010

Teatre Obligatori

Hi ha un concepte que va aconseguir atraure molt la meva atenció, el del Teatre Obligatori (ara explicaré per què les majúscules), que sortia a Informació Difícil, obra recopilació-remodelació del Marc Rosich. Les majúscules venen arran de que d’aquest concepte va sortir-ne la companyia de teatre homònima on actuaven els de la quinta del Rosich a Sotacabina Teatre.

La cosa és la següent: hi ha una escena en la què els personatges plantegen de fer que el teatre sigui d’obligat visionat. Evidentment aquest acabaria essent subvencionat íntegrament per l’Estat per tal de poder fer complir amb la nova llei.

A mi el teatre sempre m’ha agradat, ja se sap, però potser abans m’agradava molt més fer-lo que veure’l o llegir-lo. Ara valoro les tres coses amb molta importància, sens dubte la primera mai perdrà l’avantatge que té. El cas és que no em puc permetre d’anar a veure totes les obres que voldria, valen de 20 a 30 lerdos, o més, i jo com a molt faig classes particulars i tinc un parell de iaies que em mimen, a veure si ens entenem. Em posaria calent que m’obliguessin per llei a anar periòdicament al teatre.

Aquesta cosa de posar les entrades a 10 per a menors de 25 del festival grec (i em fa ràbia fer-li publi a l’Hereu) ha estat com un gran regal. He anat a bastantes obres i m’he endut una molt bona sorpresa de panorama de teatre a la meva ciutat.

He vist

Teatre Nô, del Mishima (Montserrat Carulla i Dafnis Balduz for the win):
Que hi hagués micros en una sala per a 150 persones em donava molt pel cul i potser la interpretació estava enrarida en alguns detalls. La utilització de les llums i els projectors a vegades era marciana però efectiva. La obra era un escrit molt difícil i compromès i va sorprendre molt, es van utilitzar eines d’aquí i d’allà (vull dir Japó) per a justificar-lo i ho van aconseguir molt. Un espectacle inspirador però una mica enrarit.

Coses que dèiem avui, del Neil LaBute (Julio Manrique for the win):
Quan vaig veure aquesta obra em vaig prometre de seguir al Julio Manrique allà on anés. És un lúcid total i em sap greu perquè està per sobre del LaBute, pot fer un pas més. El dramaturg és molt bo i aquesta és la seva obra que prefereixo, però trobo que té moments que és massa ell, a vegades es deixa portar poc pels personatges. La obra en sí, a la Beckett, està tan ben interpretada, tan ben ambientada, tan ben parida que ha estat un honor poder assistir-hi. Sorprèn tot, però sobretot l’escenografia, impressionant. 

Questi fantasmi, de l’Eduardo de Filippo (Oriol Broggi for the win):
Igual que amb el Greg d’aquest any m’he desvirgat de Carmen Machi, m’he desvirgat de Broggi i ha estat una experiència realment bona. La obra no deixa de ser un circ tant pel ritme com pel to que acaben assolint els gags. Agraeixo molt el napolità durant la obra, li dóna un humor amb un toc negre esplèndit. Una il·luminació impressionant, un guió magistral i sobretot, unes ganes dels actors de passar-s’ho bé que flipes, és el primer cop que m’adono tan fortament que als assajos tothom ha posat de la seva i han rigut com bojos. Olé olé olé. El públic això ho nota.

Almuerzo en casa de los Wittgenstein, del Thomas Bernhard (Carmen Machi i Mingo Ràfols for the win):
A la obra, com a text, li costa una hora bona per arrancar. Dura dues hores i mitja. Les dues actrius al principi no estaven del tot a to i s notava, hi ha hagut molta part del públic que ha desconnectat. Ara, quan la cosa s’ha començat a animar i s’han lligat els cables que semblaven que quedarien desconnectats la actuació i la obra han agafat una potència absoluta, tot dins d’un guió dens i molt feixuc, però que molt a poc a poc ha assolit un clímax molt interessant. Igual que els obres del LaBute són un castell de poques cartes però molt interessants, aquesta és un castell de palillos tots iguals. Ha costat construir però el castell al final és majestuós i barroc en detalls. Recomano anar-la a veure però amb paciència.

Demà aniré a veure American Buffalo, que no està al Grec però ja se sap què em passa amb el Julio Manrique, i segurament aniré a veure Fora de joc, del Belbel, on actua un amic, el Jordi Andújar. Potser també m’animo per algun clàssic delIonesco, del Beckett o del Txèkhov, però per aquests sempre hi ha temps. Els clàssics mai no moren i si moren ja no són clàssics. Així és com justificaven Unamuno i també el meu col·lega, el Diego, la impossibilitat de morir-se.

posted hace 1 año

Comentaris

Jul
17
2010

Meticulositat és meravella

Ahir vaig de tornar de Menorca. Allà vaig aprendre, a part d’una mica de convivència bàsica, tot llegint, que Borges fou un fill de puta (se’t desfà qualsevol cosa que et creus a les mans, és com divulgació científica sobre res). També em vaig adonar, rellegint La metamorfosis de Kafka, que aquest home ho escrivia tot de forma acumulativa, i m’encanta. Vull dir que mai no repeteix una mateixa cosa sobre l’estat dels personatges, les situacions o els objectes si no és totalment necessari, no et recorda constantment que en Gregor està patint com un boig si no és perquè això afecta a una acció immediata i dóna per sabut tot el què ha dit, inferint-li una importància suprema. Em sembla força intel·ligent, a més que molt difícil de fer. Una genialitat meticulosa.

També he après a prendre el sol sense cremar-me (fent servir el mètode d’assaig-error, això sí, “no todo es coser i broncearse”). Això també comporta meticulositat però, en aquest cas, només serveix per estar tunai tunai uns mesos.

També m’he llegit una obra de teatre del pare d’una amiga meva, la Maria. El llibre és Fedra o La inclemència del temps, de Miquel Maria Gibert i Pujol i és una obra que sembla un guió de cine, ple de flashbacks i flashforwars, molt sensorialisme, cromatisme i pur diàleg entre personatges que van molt a la seva. És un Martín Hache poètic, per entendre’ns ( i per confondre’ns una mica i anar ràpidament a llegir el llibre). Va ser una lectura bastant sorprenent, incòmoda al principi per donar-te compte que és així perquè és com una pedra inflexible però útil i bonica.

A Menorca vaig fer moltes coses, sí, i vaig menjar molt.

És truita handmade, la Gina en sap un ou (i n’hi va posar nou o dotze, crec). De moment és la única foto que tinc de Menorca. Mentre ens la menjàvem apreníem el “Verde que te quiero verde” del Romancero gitano.

M’encanta lo de

Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda

I lo de 

Bajo la luna gitana,
las cosas la están mirando
y ella no puede mirarlas. 

Ai Lorca què bo que fores cabró, i altre cop què meticulós. Estic molt content d’haver fet Bodas de Sangre i haver entrat una mica en el seu món d’aigua, pous, parets, cavalls, plata, lluna, mort i vida.

Ara a veure com m’inspira la Barcelona estiuenca i com, meticulosament, creo un any nou.

posted hace 1 año

Comentaris

Jul
17
2010

Canvis al blog

Bé, per a qui em seguia i per al meu biografista i el meu mànager*, sàpiguen que he canviat el blog totalment. He deixat el nom d’abans, que no em deia res, i ha passat a ser un blog amb una projecció més concreta, on el tema principal seran les coses i tal.

*L’autor d’aquest blog no es responsabilitza de confondre a algun desemparat al parlar de gent inexistent.

posted hace 1 año

Comentaris

Mayo
26
2010

Lo tal

(He trobat aquest escrit al meu PC i té un temps. Com que m’agrada el publico).

Lo tal

Apagué el ordenador, fui a poner a lavar los calzoncillos de ayer, aproveché para ir a lavarme, me había dejado la ropa, la cogí del armario, los calcetines del cajón, me lavé y me vestí, decidí limpiar-me las uñas que cortar da pereza, me puse los zapatos, saludé a nadie, abrí la puerta, cogí las llaves, fui corriendo a pillar la mochila y el móvil y salí.

Entré tirando las llaves al mueble, dejé la mochila en el suelo de mi habitación, con el pié encendí el ordenador, me quité el jersey, fui a calentar una olla de agua, me comí unos cacahuetes, me quité los zapatos, fui a mirar el correo. I tal.   

posted hace 2 años

Comentaris

Abr
05
2010

Ets un albercoc?

Curiosa paraula, que ve de l’anglès Albert i Cock. Significa la polla (o el gall, però no fotem, va) de l’Albert. I jo, com tothom sap, només en sóc un testicle o “alberegg”.

Què tens collons de preguntar-me?

posted hace 2 años

Comentaris

Mar
29
2010

Keep on growing, de l’Eric Clapton i el Bobby Whitlock

Primer poso la cançó i la lletra i després la explicació. De l’àlbum Layla and other assorted love songs, de Derek and the Dominos.

I was laughing,
Playing in the streets, I was unknowing;
I didn’t know my fate.
Playing
The game of love, but never really showing;
I thought that love could wait.

I was a young man and sure to go astray.
You walked right into my life and told me love would find a way
To keep on growing, keep on growing, keep on growing.

I was standing,
Looking in the face of one who loved me,
Feeling so ashamed.
Hoping,
And praying, Lord, that she could understand me,
But I didn’t know her name.

She took my hand in hers and told me I was wrong.
She said, you’re gonna be all right boy, oh just as long
As you keep on growing, keep on growing, keep on growing. Yeah, yeah, yeah.

Maybe,
Someday baby, who knows where or when, Lord,
Just you wait and see.
We’ll be walking,
Together hand in hand, alone forever;
Woman just you and me.

‘Cause time is gonna change us, Lord, and I know it’s true;
Our love is gonna keep on glowing and growing and it’s all we gotta do.
Keep on growing, keep on growing, keep on growing. Yeah, yeah, yeah.

Keep on growing, keep on growing, keep on growing.

Explicació de per què he posat aquesta cançó. Tres motius.

Primer motiu- Fa un parell o tres de dies parlava amb el meu tiet que quan llegeixes per primera vegada la lletra de la teva cançó estrangera preferida i resulta ser una petardada tens ganes de clavar un clau amb l’ull. Ell em va dir que això li va passar amb més de mitja dotzena de cançons dels Rollings. I doncs, m’ha sonat en random la cançó que acabo de posar i he anat a mirar la lletra i m’ha encantat.

Segon motiu- M’ha donat la puta gana. És el meu blog.

Tercer motiu- Amb el segon motiu no volia dir que la gana es prostituís sempre sempre, però oi que hi ha vegades que sí? Doncs com a tercer motiu per a posar la lletra tinc tancar el post, és que tres és un número que agrada i no tinc gaires visites.

Post pallamentalum: canviaré el blog d’aquí a poc. Que ningú plori. Siusplau.

posted hace 2 años

Comentaris

Mar
27
2010

Vane Kosturanov, evocadora

Via dadanoias, una web a la que entrat ara mateix per primera vegada i que recomano si es volen veure noves propostes d’arts plàstiques en àmplia gama i oferta, he descobert un pintor macedoni que m’ha flipat, Vane Kosturanov. El quadre que he trobat més evocador, del qual desconec el nom amb el títol de Nude, és el següent:

És simple, els pocs detalls que té són el centre del quadre, la resta és ben poca cosa. El traç i la forma dels elements, així com els colors i el conceptualisme emprat són com fets a corre-cuita, com si d’un rampell es tractés, com si provinguessin d’aquella idea que tens quan apagues la llumeta del llit i penses una estona intentant dormir; aquella que et fa aixecar-te i escriure alguna cosa a algun paper proper per a no oblidar-te’n. 

El matí següent et despertes, veus aquest petit esbós i escrius un llibre.

posted hace 2 años

Comentaris

Page 1 of 4